Entrada a Taiwan: diferències entre filial i sucursal

Quan una empresa estrangera pretén operar de manera continuada a Taiwan, les formes que s’examinen amb freqüència són la filial (子公司) taiwanesa i la sucursal taiwanesa d’una societat estrangera. Ambdues són modes d’establir un punt de negoci a Taiwan, però difereixen en qui és part del contracte, qui assumeix els deutes, si es pot rebre l’aportació d’un tercer i quins tràmits calen en transferir beneficis a l’exterior. Si només es compara la comoditat en l’etapa de constitució, poden sorgir durant l’explotació responsabilitats o problemes fiscals no previstos, de manera que el judici s’ha de fer sobre tota la vida del negoci.

La filial taiwanesa és una persona jurídica (法人) independent constituïda segons el dret de Taiwan. La societat matriu (母公司) estrangera pot ser accionista, però la filial és un subjecte de drets i obligacions distint de la matriu. En canvi, la sucursal (分公司) d’una societat estrangera és part de la seu (本公司) estrangera i un punt de negoci sense personalitat jurídica pròpia. En el llenguatge quotidià també se l’anomena de vegades oficina local, però en aquest article s’utilitza el terme sucursal (分支機構) per deixar clara la relació jurídica.

La forma més adequada varia segons el sector, la composició d’inversors, l’estructura contractual, les autoritzacions necessàries a Taiwan, el nombre d’empleats, el mode de captar fons, l’ús i la recuperació de beneficis, la captació futura de socis o la cotització, i el pla de cessament. Quan una societat matriu establerta fora de Taiwan entra a Taiwan, no s’ha d’atendre només al dret de Taiwan, sinó també a la comptabilitat, la fiscalitat i el procediment d’inversió a l’exterior del país d’origen. Corea és un exemple assenyalat més endavant, no l’únic país d’origen possible. A continuació es comparen, en aquest ordre, la personalitat jurídica, la fiscalitat, la responsabilitat, la captació de fons, el crèdit fiscal per inversió, l’acord de l’impost sobre la renda i la retirada.

1. Personalitat jurídica i estructura d’aportació

La sucursal és part de la societat estrangera, de manera que a la sucursal mateixa no existeixen accionistes (股東). Si pretén aportar capital conjuntament amb un tercer per al negoci a Taiwan, ha d’examinar, entre d’altres, la via de constituir una filial a Taiwan i fixar la composició d’accionistes. La responsabilitat, els drets de vot, la captació de fons, les autoritzacions i la fiscalitat s’han de confirmar segons la relació d’aportació i el pla de negoci.

L’article 1 de la Llei de societats de Taiwan (公司法) defineix com a societat la persona jurídica organitzada, registrada i constituïda d’acord amb aquesta llei amb ànim de lucre. La filial taiwanesa constituïda d’acord amb això és una persona jurídica taiwanesa distinta de la societat matriu estrangera. La filial pot arrendar oficina a nom propi, celebrar contractes mercantils i laborals, adquirir patrimoni i ser part en un litigi. Els crèdits i deutes derivats dels contractes corresponen, en principi, a la filial. Encara que la matriu fixi la política de gestió o designi administradors (董事), les personalitats jurídiques d’ambdues societats no es fonen per això.

L’abast de la responsabilitat aplicable a la filial es valora segons la forma social realment elegida i els actes realitzats. Per exemple, l’accionista d’una societat de responsabilitat limitada (有限公司), segons l’article 99, paràgraf 1, de la Llei de societats, respon davant la societat, en principi, fins a l’import de la seva aportació. Tanmateix, l’article 99, paràgraf 2, estableix una excepció: si l’accionista abusa de la personalitat jurídica de manera que la societat tingui dificultat per pagar un deute determinat i l’abús és greu, pot assumir responsabilitat en l’abast necessari. Per separat, si l’accionista o la matriu va prestar garantia o va participar directament en un acte il·lícit, també s’ha d’examinar la responsabilitat derivada d’aquesta garantia o d’aquest acte. Per tant, el principi de responsabilitat limitada (有限責任) és un punt de partida important, però no és una garantia que, en qualsevol situació, la responsabilitat acabi en l’import aportat.

La societat estrangera que pretengui operar a Taiwan a nom propi ha de seguir les normes de la Llei de societats sobre sucursals. Segons l’article 371 de la Llei de societats, una societat estrangera no pot operar a Taiwan a nom de la societat estrangera sense registrar la sucursal. Segons l’article 372, la societat estrangera ha d’assignar fons d’ús exclusiu per a l’explotació de la sucursal taiwanesa i designar un responsable (負責人) a Taiwan. Aquests fons són fons de la seu per a l’explotació a Taiwan, no accions ni participacions de la sucursal. La designació del responsable tampoc no és un tràmit que converteixi la sucursal en una societat independent, sinó un mecanisme per exercir el treball de la societat estrangera a Taiwan i aclarir les relacions de responsabilitat.

Si planeja explotar el negoci a Taiwan juntament amb un tercer, no n’hi ha prou amb fixar només la proporció d’aportació. S’han de fixar conjuntament els drets de vot, el nomenament d’administradors, el dret de consentiment sobre assumptes importants, les aportacions addicionals, les mesures en cas de manca de fons, l’ús de la propietat intel·lectual, el repartiment de beneficis, les restriccions de competència, la transmissió de participacions, el punt mort i el cessament del negoci. La via d’aportar conjuntament a una filial taiwanesa té l’avantatge que aquestes relacions es poden dissenyar dins de l’estructura d’accionistes de la societat. No obstant això, també poden existir altres mètodes lícits, com un negoci conjunt contractual per a un projecte determinat o una estructura de propòsit especial a part, de manera que no es pot afirmar que la filial sigui l’única solució per a tot negoci conjunt.

En el mode sucursal, el subjecte jurídic últim de la gestió de la sucursal és la societat estrangera. La seu necessita fixar de manera concreta l’abast dels contractes que el responsable a Taiwan pot celebrar, les facultats d’operació bancària, les facultats de personal, el sistema d’informes, l’aprovació del pressupost i el control intern. A la inversa, si elegeix la filial, s’han de distingir i documentar els estatuts i la composició d’òrgans, el repartiment de facultats entre accionistes i els contractes de serveis, préstec i llicència entre la filial i la matriu. El que importa no és la denominació, sinó si les facultats reals i el flux de les operacions s’ajusten a l’estructura jurídica.

Les autoritzacions tampoc no es poden determinar només a partir de la personalitat jurídica. Això es deu al fet que les normes sectorials poden fixar per separat el subjecte sol·licitant, el capital mínim, el personal professional, el local, la revisió de la inversió estrangera o la qualificació del responsable. El fet que la filial o la sucursal es puguin registrar no és el mateix que el fet que es pugui explotar un negoci regulat determinat. Les activitats previstes s’han de desglossar i s’ha de confirmar primer la part contractual i el titular de cada autorització.

2. Fiscalitat i enviament de beneficis

La filial i la sucursal se sotmeten, en general, a l’impost sobre les vendes (營業稅, anàleg a l’IVA) del 5 % i a l’impost sobre la renda de les empreses (營利事業所得稅) del 20 %. Quan la filial taiwanesa reparteix dividends (股利) a la societat matriu a l’exterior, el tipus de retenció (扣繳率) segons el dret intern de Taiwan és del 21 %; si es compleixen els requisits d’aplicació de l’Acord de l’impost sobre la renda (所得稅協定) entre Taiwan i Corea, el tipus màxim és del 10 %. L’enviament per la sucursal taiwanesa d’una societat estrangera de beneficis després d’impostos a la seu no és un dividend, de manera que en principi no hi ha retenció addicional. L’empresa amb finalitat de lucre (營利事業) la seu de la qual és fora de Taiwan no ha de presentar la declaració del recàrrec del 5 % sobre beneficis no distribuïts.

L’impost sobre les vendes és un impost indirecte que recau sobre les operacions de subministrament de béns o serveis a Taiwan. El tipus general és del 5 % i la declaració es presenta, en general, amb un període de gravamen de 2 mesos. Tanmateix, el tipus zero, l’exempció, el tipus especial o la deducció de l’impost suportat poden variar segons la naturalesa de l’operació. Si la filial i la sucursal realitzen a Taiwan un negoci gravable, ambdues han d’examinar l’obligació de l’impost sobre les vendes; però no es pot considerar, només a partir de la xifra del 5 %, que la quota realment pagada per cadascuna sigui la mateixa.

L’impost sobre la renda de les empreses es calcula sobre la renda gravable (課稅所得) de l’empresa. Si la renda gravable supera l’import de base legal, el tipus general és del 20 %. No és un impost que s’obtingui multiplicant de seguida la xifra de negocis pel 20 %; el reconeixement d’ingressos, l’admissió de despeses, l’amortització, la compensació de pèrdues, els crèdits fiscals i els ajustos de preus de transferència fan que la base i la quota real difereixin. Encara que la xifra de negocis i el tipus siguin els mateixos, si l’estructura contractual i la imputació de despeses difereixen, el resultat de la declaració de la filial i de la sucursal pot no coincidir.

Quan la filial taiwanesa reparteix beneficis després d’impostos a la societat matriu a l’exterior, la filial i l’accionista són subjectes jurídics distints. Segons el dret intern de Taiwan, el tipus de retenció sobre els dividends pagats a un accionista a l’exterior és del 21 %. No obstant això, si es compleixen els requisits d’aplicació —entre d’altres, que la matriu sigui resident de Corea, entri en l’àmbit de l’Acord de l’impost sobre la renda entre Taiwan i Corea i sigui el beneficiari efectiu (受益所有人) dels dividends—, es pot examinar el tipus màxim del 10 % segons l’acord. El tipus de l’acord no s’aplica automàticament pel mer fet que el perceptor es trobi a Corea; si el país d’origen de l’inversor és un altre, s’ha de comprovar per separat si existeix un acord fiscal amb Taiwan i quins en són els termes. El certificat de residència (居住者證明), la valoració del beneficiari efectiu, el moment del pagament i de la declaració, i el procediment de sol·licitud o de devolució necessari s’han de confirmar segons la pràctica més recent.

Els beneficis sorgits a la sucursal taiwanesa d’una societat estrangera no són beneficis que una altra societat guanyi i després reparteixi als accionistes, sinó una part dels beneficis que corresponen a la seu estrangera. Per tant, després de declarar i pagar a Taiwan l’impost sobre la renda de les empreses, l’acte d’enviar a la seu els beneficis de la sucursal després d’impostos es distingeix del dividend i, en l’etapa de la sucursal, en principi no hi ha retenció addicional sobre dividends. Això no significa que tots els pagaments entre sucursal i seu rebin sempre el mateix tracte. Si es barregen interessos, cànons, contraprestacions de serveis, preu d’actius o pagaments a un tercer, el caràcter de cada pagament i l’obligació de retenció s’han de valorar per separat.

El recàrrec sobre beneficis no distribuïts (未分配盈餘加徵稅額) també s’ha d’examinar distingint l’estructura jurídica. Si la filial taiwanesa reté beneficis, es pot plantejar el recàrrec del 5 % sobre beneficis no distribuïts de l’article 66-9 de la Llei de l’impost sobre la renda (所得稅法). En canvi, segons la guia del Ministeri de Finances de Taiwan (財政部), l’empresa amb finalitat de lucre (營利事業) la seu de la qual és fora de Taiwan no ha de presentar aquesta declaració de beneficis no distribuïts. Això no significa que l’explotació de la sucursal a Taiwan no es gravi, ni que desapareguin totes les obligacions de prova relacionades amb l’enviament a la seu.

En comparar les formes, s’ha d’examinar el procés de formació i ús dels beneficis, no només la taula de tipus. La filial calcula en els seus propis llibres la renda gravable, les despeses, les pèrdues, els beneficis retinguts i l’import repartible. El resultat pot variar segons si cal capital per reinvertir a Taiwan, quan es repartiran dividends i si hi ha préstecs d’accionistes o cànons. La sucursal ha de distingir els ingressos i despeses imputables a l’explotació a Taiwan i preparar el fonament del repartiment de despeses comunes de la seu. També s’ha d’examinar la presentació comptable i la imputació fiscal de les operacions internes entre seu i sucursal.

El principi de preus de transferència (移轉訂價) es pot aplicar a les operacions entre filial i matriu i al repartiment de despeses entre sucursal i seu. El contracte, la factura, el fonament de càlcul, el treball real del personal, l’ús d’actius i el moviment de fons han de coincidir. No es pot considerar que totes les despeses siguin deduïbles per a la sucursal taiwanesa només perquè les va pagar la seu, ni que la despesa de la filial s’admeti de manera automàtica només perquè l’import figuri en un contracte intern del grup. S’han de conservar els documents que avalin el caràcter de l’operació i el preu normal.

Al país d’origen —Corea, en l’exemple que segueix— s’han de confirmar conjuntament el crèdit per impostos pagats a l’estranger (外國稅額扣抵), els dividends de la filial a l’exterior, els ingressos i pèrdues de la sucursal, el tracte comptable consolidat o separat i la declaració de divises. Com es tractin les pèrdues inicials de la sucursal taiwanesa en relació amb la seu pot variar segons la llei tributària i les normes comptables de cada país. Per tant, no es pot concloure per endavant que elegir la sucursal redueixi la càrrega fiscal de la societat matriu. Convé comparar en un mateix quadre de càlcul la quota a Taiwan, la càrrega final al país d’origen, el moment de recuperació de caixa i el cost de la prova.

3. Deutes i responsabilitat jurídica

La sucursal no és una persona jurídica distinta de la societat estrangera, de manera que els deutes de la sucursal taiwanesa són deutes de la societat estrangera. Les obligacions derivades de contractes d’arrendament, compravenda, serveis, treball o préstec celebrats lícitament pel responsable de la sucursal a nom de la societat estrangera les assumeix, en principi, la seu estrangera. Encara que l’explotació a Taiwan generi pèrdues o els deutes siguin difícils de pagar només amb el patrimoni de la sucursal, la responsabilitat de la societat estrangera com a subjecte jurídic no es limita als fons assignats a la sucursal.

La filial taiwanesa és una persona jurídica distinta, de manera que els contractes que celebri i els deutes que assumeixi corresponen, en principi, a la filial. En essència, l’accionista de la societat de responsabilitat limitada respon fins a l’import de la seva aportació segons el principi de l’article 99 de la Llei de societats, i l’accionista de la societat anònima (股份有限公司) respon, segons les normes de la forma social aplicable, en l’abast de les accions subscrites. Aquesta diferència pot ser un factor d’examen important en negocis d’alt risc, contractes de llarga durada i negocis que tracten amb nombrosos treballadors o consumidors.

Tanmateix, constituir una filial no significa que quedin tallats tots els riscos de la matriu. Si el banc o l’arrendador exigeix garantia de la matriu, la matriu pot respondre segons aquest contracte de garantia. El mateix ocorre si la matriu assumeix directament el contracte de la filial o el signa com a part conjunta. Si no es distingeixen el patrimoni social i el patrimoni de l’accionista, o si s’abusa de la personalitat jurídica amb el propòsit de perjudicar els creditors, es pot plantejar l’excepció de la Llei de societats. El límit de la responsabilitat es veu afectat no només per la forma del registre, sinó també per les decisions reals i la gestió dels fons.

Les obligacions dels administradors, del gerent (經理人) i del responsable a Taiwan també s’han d’examinar per separat. Els supòsits en què neix la responsabilitat pròpia de l’autor —com l’acte il·lícit per dol o culpa, la infracció de normes, la declaració falsa o la infracció de la gestió de la seguretat— no es resolen només amb la forma social. Les relacions laborals, la retenció i la declaració fiscal, les dades personals, la protecció del consumidor, les normes ambientals i de producte, i les obligacions d’autorització sectorial segueixen el subjecte de responsabilitat i la sanció que fixa cada llei. Si les societats del grup es reparteixen l’execució del treball, els documents i l’explotació han de coincidir perquè quedi clar qui assumeix realment cada obligació.

En l’etapa contractual, la limitació de responsabilitat, la indemnització, la garantia, la garantia real, la llei aplicable i les clàusules de resolució de controvèrsies s’han de dissenyar segons el risc del negoci. També convé distingir els riscos que es poden traslladar mitjançant una assegurança dels que s’han de prevenir amb el control intern. Si s’aclareixen les facultats sobre el segell social i la signatura electrònica, l’aprovació de despeses, la identificació del client, el càlcul i la declaració de l’impost, els informes a l’autoritat de supervisió i el sistema de comunicació en cas d’accident, la separació jurídica que ofereix la forma organitzativa és més fàcil de mantenir en l’explotació real.

En definitiva, la comparació de responsabilitat no es pot tancar amb una sola frase del tipus «la filial és segura i la sucursal és perillosa». A la sucursal, l’estructura és clara: la societat estrangera assumeix de manera directa la responsabilitat; a la filial, el punt de partida és el principi de persona jurídica independent i de responsabilitat limitada de l’accionista. Sobre això s’han de superposar la garantia, l’acte il·lícit, l’abús de la personalitat jurídica, la responsabilitat regulatòria i els contractes del grup per valorar l’exposició real i els mitjans de control.

4. Captació de fons i cotització a Taiwan

La sucursal no és una societat emissora (發行公司) independent, de manera que no pot ser subjecte de cotització (上市) a Taiwan. Si la filial pretén cotitzar, ha de complir els requisits fixats per la Llei de societats i per la Borsa de Taiwan (臺灣證券交易所). Els incentius fiscals no es determinen uniformement només per la forma organitzativa. Pel que fa al crèdit fiscal per inversió (投資抵減) de l’article 10-1 de la Llei d’innovació industrial (產業創新條例) i anàlegs, la inversió a què s’aplica, el termini de sol·licitud, el mode d’acreditació, les restriccions a l’acumulació de beneficis i els límits del crèdit fiscal s’han de confirmar un per un.

La sucursal no té accions ni participacions pròpies, de manera que no les pot emetre a un tercer perquè aquest participi com a accionista de la sucursal. Els fons necessaris per a l’explotació a Taiwan es poden obtenir dels fons assignats per la seu, del suport de la seu o d’un préstec lícit, entre d’altres. El fet que no es puguin emetre participacions no s’ha d’ampliar al sentit que sigui impossible tota forma de captació de fons. La possibilitat de préstec, la garantia real, la garantia de la seu, la revisió bancària i les dades de divises s’han de confirmar en cada operació concreta.

La filial taiwanesa pot utilitzar, segons la forma social elegida i el procediment legal, una estructura d’emissió d’accions o d’augment d’aportacions. Pot incorporar un soci local com a accionista, dissenyar els drets d’inversors posteriors o les condicions d’accions de classe, i examinar la retribució en participacions per a directius i empleats. Si la recuperació de la inversió mitjançant transmissió de participacions, la reorganització com a fusió o escissió i la captació d’inversió estratègica formen part del pla a llarg termini, la filial com a persona jurídica independent es pot ajustar a aquest pla. No obstant això, cada mitjà se subjecta a les limitacions de la Llei de societats, de la regulació de la inversió, dels estatuts i del pacte d’accionistes.

La cotització a Taiwan és un àmbit en què la diferència estructural entre sucursal i filial es manifesta amb claredat. La sucursal taiwanesa d’una societat estrangera no és una societat emissora independent i no té accions pròpies, de manera que la sucursal mateixa no pot ser subjecte de cotització al mercat de valors de Taiwan. La possibilitat que cotitzi la societat estrangera com a seu i la possibilitat que cotitzi la sucursal taiwanesa mateixa són preguntes diferents.

Tampoc el mer fet que existeixi una filial taiwanesa genera automàticament l’aptitud per cotitzar. Si planeja la cotització, ha de reunir primer una forma de societat emissora apta per cotitzar i complir els criteris del mercat corresponent de la Borsa de Taiwan. S’han de preparar tots els requisits aplicables, com el període des de la constitució, el capital, la rendibilitat, la dispersió accionarial, el govern corporatiu, el control intern, l’auditoria comptable i la informació pública. Les restriccions sectorials o a la inversió estrangera, la reorganització del grup i la composició d’accionistes també poden influir en el pla de cotització.

Per tant, convé dibuixar en ordre temporal no només el capital d’explotació necessari ara, sinó també l’origen i el mode de recuperació dels fons futurs. Si ordena si la seu aportarà el total, si rebrà inversors de Taiwan o d’un tercer país, si necessitarà préstec bancari i garantia real, si oferirà retribució en participacions a directius i empleats, i si impulsarà més endavant la venda de participacions o la cotització, l’estructura adequada es torna més nítida. L’estructura apta per a una entrada a curt termini i l’apta per a un pla de mercat de capitals a llarg termini poden no ser la mateixa.

5. Crèdit fiscal per inversió

Els incentius fiscals no es determinen uniformement només pel nom d’organització de filial taiwanesa o sucursal. S’han de confirmar tots: la qualificació del contribuent, el contingut real de la inversió, l’import, l’estat i el propòsit d’ús dels actius, el moment de la inversió, el termini de sol·licitud, el procediment d’aprovació, el mode d’acreditació i les limitacions d’aplicació concurrent amb altres beneficis. El crèdit fiscal també s’ha de distingir del càlcul de la renda gravable, i no s’ha d’entendre com un sistema que resti de seguida de la quota a pagar la totalitat de la despesa.

El vigent article 10-1 de la Llei d’innovació industrial té per objecte determinades inversions des de l’1 de gener de 2025 fins al 31 de desembre de 2029. La societat o la societat comanditària (有限合夥) que en el mateix exercici fiscal inverteixi no menys d’1.000.000 de dòlars de Taiwan (新臺幣, TWD) i no més de 2.000.000.000 TWD pot examinar-ne l’aplicació sota els requisits legals i el procediment d’aprovació. L’inversor ha d’adquirir l’actiu objecte de la inversió per a ús propi, i també s’ha de confirmar si és nou i l’ús real.

Els àmbits objecte de l’incentiu són maquinària intel·ligent nova, sistemes 5G, productes o serveis de ciberseguretat, productes o serveis d’intel·ligència artificial, i el maquinari, el programari, la tecnologia o el servei tecnològic relacionats amb l’estalvi d’energia i la reducció de carboni. L’aprovació no s’atorga automàticament només perquè alguna cosa sembli encaixar en el nom de l’àmbit. El contracte, els justificants fiscals, els justificants de pagament, el detall d’actius, el contingut tècnic, el pla d’ús i l’expedient de sol·licitud s’han de revisar un per un, si s’ajusten a l’àmbit i al procediment legals.

Segons el mode d’elecció que fixa la llei, es pot examinar acreditar com a màxim el 5 % de l’import invertit en aquell any contra l’impost sobre la renda de les empreses d’aquell exercici, o acreditar com a màxim el 3 % de l’import invertit cada any durant 3 anys. El crèdit anual segons l’article 10-1 té com a límit el 30 % de la quota de l’impost sobre la renda de les empreses d’aquell any. Si s’aplica juntament amb altres crèdits fiscals per inversió el mateix any, el límit total de crèdit i les limitacions d’aplicació concurrent també s’han de confirmar per separat. La xifra «30 %» no significa que el 30 % de les despeses d’investigació i desenvolupament es retorni de manera automàtica.

Un règim a part sobre les activitats d’investigació i desenvolupament pot ser objecte d’altres normes, com l’article 10 de la Llei d’innovació industrial. Si es confon el crèdit relatiu a investigació i desenvolupament de l’article 10 amb el crèdit per inversió en determinats equips i tecnologies de l’article 10-1, la despesa objecte, el moment de sol·licitud i el límit es poden valorar erròniament. Abans d’invertir, l’empresa ha d’examinar per separat quin precepte pretén aplicar, quin és l’organisme i el calendari de sol·licitud, i si es pot usar juntament amb altres subvencions o crèdits.

Si la sucursal pot sol·licitar o si la filial reuneix els requisits s’ha de valorar segons el subjecte sol·licitant que fixin les normes aplicables i la relació d’inversió real. L’incentiu no queda assegurat només per ser filial, i tampoc no es pot afirmar que quedi exclòs de tot suport fiscal només per ser sucursal. Si s’intenta ajustar l’estructura després de signar el contracte d’inversió i d’adquirir l’actiu, es pot perdre el termini de sol·licitud o el requisit de prova, de manera que confirmar-ho en l’etapa de planificació de la inversió és més segur.

6. L’Acord de l’impost sobre la renda entre Taiwan i Corea i l’establiment permanent (常設機構)

L’Acord de l’impost sobre la renda entre Taiwan i Corea, que com s’ha indicat només s’aplica als supòsits de fet vinculats amb Corea que reuneixen els seus requisits i no a qualsevol inversor estranger, es va signar el 17 de novembre de 2021, va entrar en vigor el 27 de desembre de 2023 i s’aplica des de l’1 de gener de 2024. L’acord ordena la doble imposició dels residents d’ambdós territoris, però no és una norma que eximeixi automàticament de tota renda de font taiwanesa. El tipus de renda, el beneficiari efectiu, la condició de resident, la vinculació real amb l’establiment permanent i el procediment intern s’han de confirmar cadascun.

El tipus màxim segons l’acord sobre dividends, interessos i cànons és, en cada cas, del 10 %. Per aplicar aquest tipus, el perceptor ha de complir les condicions del tractat, entre d’altres que sigui resident del territori de l’altra part segons l’acord i beneficiari efectiu d’aquesta renda. També s’han de reunir el certificat de residència que s’exigeix a Taiwan i el procediment de sol·licitud, declaració o devolució. Si entre les operacions hi ha una societat instrumental (導管公司), o si la renda està realment vinculada a un establiment permanent a Taiwan, pot ser necessària una anàlisi a part.

Els beneficis empresarials queden, en principi, exempts de gravamen al territori de l’altra part si l’empresa d’un dels territoris no té un establiment permanent (常設機構) segons l’acord al territori de l’altra part. A la inversa, si l’establiment permanent existeix, els beneficis que li són imputables es poden gravar al territori de l’altra part. Per tant, en examinar la clàusula de beneficis empresarials s’ha d’examinar primer si l’activitat realitzada a Taiwan constitueix un establiment permanent i, a continuació, calcular quins ingressos i despeses se li imputen.

L’establiment permanent pot incloure un lloc determinat per exercir el negoci. Si el negoci s’exerceix a través d’instal·lacions fixes com un lloc de direcció, una sucursal o una oficina, s’examinen el període d’ús del lloc, la facultat de disposició de l’empresa i el treball exercit. El punt de negoci d’una societat estrangera que ha registrat oficialment una sucursal a Taiwan sol constituir un establiment permanent d’instal·lació fixa a Taiwan, de manera que no es pot considerar que els beneficis empresarials de la sucursal a Taiwan quedin exempts automàticament.

A més de les instal·lacions fixes, l’acord contempla diversos tipus d’establiment permanent. Si l’obra, la construcció, el muntatge, la instal·lació o la supervisió connexa excedeixen de 6 mesos, es pot plantejar un establiment permanent d’obra. Si l’empresa presta serveis a través d’empleats o altre personal per un total que excedeixi de 183 dies en un període de 12 mesos, es pot constituir un establiment permanent de serveis. L’activitat d’un agent que exerceixi reiteradament la facultat de concloure contractes en interès de l’empresa també pot constituir un establiment permanent d’agent.

Cada criteri tracta un tipus d’activitat diferent. No es pot concloure que no existeixi una instal·lació fixa com un lloc de direcció o una oficina només perquè els dies de prestació de serveis siguin 183 o menys, ni desapareix la possibilitat d’un establiment permanent d’agent només perquè el període d’obra sigui de 6 mesos o menys. S’han de confirmar tots: el lloc, el període, el personal, la facultat de negociar i concloure contractes, les existències o l’equip, i la forma d’explotació que percep la contrapart, com el client.

La filial i l’establiment permanent tampoc no són el mateix concepte. La filial taiwanesa és una persona jurídica distinta, de manera que no es converteix de seguida en establiment permanent a Taiwan de la societat matriu estrangera només per ser-ne la filial. Tanmateix, si hi ha fets concrets —com que la filial exerceixi de manera reiterada la facultat de concloure contractes en interès de la matriu, o que la matriu exerceixi el seu propi negoci al local de la filial—, cal un examen a part. El registre de la persona jurídica i el nexe de gravamen segons l’acord es valoren cadascun segons els seus requisits.

En preparar-se per aplicar l’acord, ha d’obtenir no només el contracte i la factura, sinó també els materials d’execució real del treball. Registrar els dies de personal a Taiwan, l’ús del lloc, les decisions, la negociació i la signatura del contracte, l’assumpció de despeses, el resultat del servei i el flux de fons ajuda a valorar l’establiment permanent i la imputació de beneficis. Perquè no s’ometin el procediment intern de declaració o els documents de preus de transferència mentre s’al·lega la reducció segons l’acord, els calendaris de declaració d’ambdós territoris s’han de gestionar conjuntament.

7. Quina forma elegir

Ni la filial ni la sucursal no són superiors per a tota entrada a Taiwan. Per a un negoci que necessita una persona jurídica taiwanesa independent i una estructura d’accionistes locals, la filial pot ser adequada; per a un negoci en què la societat estrangera explota directament a Taiwan mantenint el control de la seu, l’estructura de sucursal pot ser adequada. No obstant això, el judici que la constitució és possible s’ha de distingir del judici de si l’estructura és eficient quan es consideren també l’explotació, la fiscalitat i la retirada.

Abans d’elegir, convé ordenar per escrit els punts següents per comparar-los.

• Qui aporta el capital i com es repartiran els drets de vot i la facultat de decidir assumptes importants
• Quin abast de responsabilitat assumirà la seu estrangera o la societat matriu, segons el contracte i segons la llei
• A quin subjecte s’imputaran els contractes amb clients, l’ocupació, la propietat intel·lectual, el local i les autoritzacions
• On es reconeixeran la xifra de negocis i les despeses, i com es faran la retenció de beneficis, el dividend o l’enviament a la seu
• Com es prepararan l’aprovació d’inversió, els comptes bancaris, l’entrada de fons i les dades de divises i d’enviament a l’exterior
• Com es gestionaran els llibres, l’auditoria, els documents de preus de transferència i la declaració i el crèdit per impostos pagats a l’estranger al país d’origen
• Si es planejen ampliació de capital, soci local, retribució en participacions per a directius i empleats, cotització, fusió o reorganització i transmissió de participacions
• Qui executarà, en cessar el negoci, l’extinció de contractes, les relacions laborals, les declaracions fiscals, la disposició d’actius i el procediment de retirada

En l’etapa inicial d’entrada a Taiwan, encara que la xifra de negocis prevista sigui baixa i el nombre de personal i de contractes no sigui elevat, el pla futur s’ha de reflectir també. Es poden comparar per escenaris la possibilitat de retirar-se després d’una verificació de mercat a curt termini, la d’una inversió a llarg termini i la captació d’un soci local, l’expansió a un negoci regulat i si la seu prestarà garantia. Si es fa un quadre amb els fons necessaris, la caixa després d’impostos, l’exposició de responsabilitat i el cost de documents i declaracions en cada escenari, es poden reduir els prejudicis derivats del nom de la forma.

També s’ha de considerar la possibilitat de canviar d’estructura durant l’explotació. El procés de traslladar el negoci de la sucursal a una filial nova o de cedir actius de la filial a una altra societat del grup pot anar acompanyat del consentiment de la contrapart, de les relacions laborals, de les autoritzacions, de la transmissió d’actius i de tràmits fiscals i de divises. No s’ha de pressuposar que la forma elegida al principi es podrà canviar més endavant amb un simple canvi de nom. Si es considera la possibilitat de conversió, convé dissenyar des de les clàusules de cessió dels contractes principals i des del dret d’ús de la propietat intel·lectual.

El procediment de retirada també difereix. Si la sucursal d’una societat estrangera pretén cessar l’explotació a Taiwan, ha de sol·licitar la cancel·lació del registre de sucursal (廢止分公司登記) segons l’article 378 de la Llei de societats. Tanmateix, els deutes, obligacions fiscals, laborals, contractuals i regulatòries sorgides abans de la sol·licitud de cancel·lació no desapareixen pel mer fet de presentar-la. La liquidació amb proveïdors, l’extinció de relacions laborals, el cobrament de crèdits, la disposició d’actius, les declaracions fiscals i el tancament de comptes bancaris s’han d’executar en l’ordre adequat.

Segons l’article 379 de la Llei de societats, la cancel·lació del registre de sucursal no afecta els drets dels creditors ni les obligacions de la societat estrangera. Els creditors poden continuar exercint els drets sorgits de l’explotació anterior a la cancel·lació, i la societat estrangera assumeix aquestes obligacions. Per tant, no s’ha de jutjar que la responsabilitat passada hagi conclòs només perquè la sucursal hagi desaparegut del registre. També s’han de confirmar els contractes i garanties amb potencial de controvèrsia, el període en què és possible una inspecció fiscal i l’obligació de conservar registres.

Si es cancel·len totes les sucursals taiwaneses d’una societat estrangera, segons l’article 380 de la Llei de societats s’han de liquidar els drets i obligacions sorgits de l’explotació a Taiwan i de les sucursals. Els deutes no pagats després de la liquidació (清算) continuen a càrrec de la societat estrangera. El principi que la seu estrangera i la sucursal són el mateix subjecte jurídic opera no només en l’entrada, sinó també en la retirada. El nomenament del liquidador (清算人), la notificació als creditors, la declaració i el tracte dels fons residuals també s’han d’ajustar al procediment més recent.

La filial taiwanesa és una persona jurídica independent, de manera que no segueix la cancel·lació del registre de sucursal d’una societat estrangera, sinó el procediment de dissolució (解散) i liquidació de la Llei de societats. S’han de seguir els tràmits aplicables a la filial, com la resolució d’accionistes, el liquidador, l’ordenació de crèdits i deutes, les declaracions fiscals i el repartiment del patrimoni residual. Encara que la matriu hagi decidit retirar-se de Taiwan, no pot recuperar de seguida els fons ignorant la personalitat jurídica de la filial i la seva relació amb els creditors. Els procediments de tancament i el treball que exigeixen ambdues formes no s’han de tractar com el mateix.

L’elecció final és més segura si l’examinen especialistes de Taiwan i del lloc de la seu compartint els mateixos fets. Si s’aporten el pla de negoci, l’organigrama, els inversors, els contractes previstos, el flux de fons, l’assignació de personal i l’escenari de retirada, les qüestions jurídiques, fiscals, comptables i de divises es poden confirmar de manera interconnectada. Després de la constitució, s’ha de revisar periòdicament si l’explotació real no s’ha apartat de l’estructura elegida.

Fonts oficials

• Base de dades normativa del Ministeri de Justícia de Taiwan — Llei de societats
• Base de dades normativa del Ministeri de Justícia de Taiwan — article 3 de les Normes sobre els tipus de retenció de les diverses rendes (各類所得扣繳率標準) — dividends pagats a no residents, no l’article 10 de la Llei de l’impost sobre les vendes
• Base de dades normativa del Ministeri de Justícia de Taiwan — Llei de l’impost sobre la renda
• Ministeri de Finances de Taiwan — guia de retenció sobre dividends d’accionistes a l’exterior
• Ministeri de Finances de Taiwan — interpretació relativa als beneficis de la sucursal d’una societat estrangera
• Ministeri de Finances de Taiwan — guia d’exclusió de la declaració de beneficis no distribuïts
• Ministeri de Finances de Taiwan — guia de l’Acord de l’impost sobre la renda entre Taiwan i Corea
• Base de dades normativa del Ministeri de Justícia de Taiwan — article 10-1 de la Llei d’innovació industrial
• Borsa de Taiwan — criteris de cotització
• Invest Taiwan — procediment d’inversió i registre de sucursal de societat estrangera

Guies relacionades

• Assumptes que atenem
• Fonaments de la constitució de societats a Taiwan
• Contacte

---

Aquest article és material educatiu destinat a explicar les diferències generals entre la filial taiwanesa i la sucursal d’una societat estrangera; no és assessorament jurídic ni fiscal per a un cas concret. Com que les normes aplicables i el tracte fiscal poden variar segons el domicili de l’inversor i de la seu, el contingut del negoci, les operacions i el flux de fons, els requisits d’aplicació de l’acord i la pràctica més recent de l’autoritat competent, confirmi les fonts oficials actualitzades i les circumstàncies de l’assumpte abans d’executar una constitució, una inversió, un contracte, un dividend o un enviament de fons.

Advocada Wei Tseng (曾雋崴)