Recorda l’època de les barberies tradicionals (理髮廳) dels primers temps de Taiwan?
La manera de rentar els cabells en aquelles barberies era molt peculiar.
A més del tall, hi havia diversos serveis com l’afaitat i la cura facial.
I el que importava era que, assegut, es podia rebre el rentat dels cabells juntament amb un massatge del cuir cabellut, les espatlles i el coll.
Amb un sol tall es gaudia d’aquest servei d’alt nivell, de manera que la relació qualitat-preu era excel·lent.
S’assemblava molt al rentat de cabells a l’estil vietnamita d’avui.
I aquestes barberies d’estil taiwanès continuen sent un record cultural distintiu per a moltes persones de Taiwan.
(No estaré revelant l’edat sense voler?)
En qualsevol cas, el massatge també forma part del paisatge.
A Taiwan hi ha també molts carrers de massatge.
Hi ha fileres d’establiments de massatge de tot tipus.
Hi ha massatge per persones amb discapacitat visual (視障按摩), massatge de peus, massatge amb oli, massatge tailandès i altres tipus.
Bàsicament, qualsevol pot triar el massatge que s’ajusti al seu gust per alleujar l’estrès.
I la raó que avui existeixin tants establiments de massatge pot deure’s a una sola sol·licitud d’interpretació constitucional (釋憲).
Taiwan va promulgar i posar en vigor la Llei de benestar de les persones amb discapacitat (殘障福利法) el 1980.
De fet, només les persones amb discapacitat visual (視障者) podien dedicar-se a l’ofici de massatge (按摩業).
Que una persona sense discapacitat visual (非視障者) es dediqués a aquest ofici era il·legal.
Aquesta llei es va mantenir fins al 2003. El senyor Lin aleshores gestionava una barberia.
Va ocupar dos treballadors sense discapacitat visual per prestar serveis de rentat de cabells i massatge, i la policia ho va detectar.
Segons la llei d’aleshores, al senyor Lin i als dos treballadors se’ls va imposar una multa administrativa (罰鍰) de 40.000, 10.000 i 20.000 nous dòlars taiwanesos (新臺幣), respectivament.
El senyor Lin va considerar aquesta sanció molt injusta i va sol·licitar una interpretació constitucional.
A Taiwan la situació de les persones amb discapacitat visual és particular.
Les persones amb discapacitat visual troben molts obstacles en el creixement, l’activitat, l’aprenentatge i l’educació, entre d’altres àmbits.
Els oficis als quals es poden dedicar són molt limitats.
Per això, el legislador d’aleshores va voler protegir les persones amb discapacitat visual, que es trobaven en una posició dèbil.
Va elaborar una llei que protegia l’ocupació i el dret a la subsistència (生存權) de les persones amb discapacitat visual.
Tanmateix, amb el pas del temps i l’ampliació del mercat de consum, va sorgir un altre criteri.
Va anar sorgint l’opinió que protegir només els drets de les persones amb discapacitat visual restringia en excés el dret al treball de les persones sense discapacitat visual.
En el debat sobre els drets laborals de les persones amb i sense discapacitat visual van sorgir moltes opinions contràries.
Per exemple, es va pensar si la norma escrita que només permetia a les persones amb discapacitat visual dedicar-se al massatge no era una discriminació envers les persones sense discapacitat visual.
També es va qüestionar si aquella norma havia contribuït realment a protegir l’ocupació i la subsistència de les persones amb discapacitat visual.
Al final, els Grans Magistrats (大法官) van declarar inconstitucional (違憲) el precepte que només permetia a les persones amb discapacitat visual dedicar-se a l’ofici de massatge.
De forma similar, a Corea moltes persones amb discapacitat visual es guanyen la vida amb el massatge.
En general, només les persones amb discapacitat visual que han obtingut un certificat de qualificació es poden dedicar a l’ofici de massatge.
És cert que el Govern de Corea va arribar a expedir certificats de massatge també a persones sense discapacitat visual.
Moltes persones amb discapacitat visual, temeroses de perdre el seu mitjà de vida, van organitzar protestes intenses.
En l’actualitat, Corea continua permetent que només les persones amb discapacitat visual que han obtingut la qualificació es dediquin a l’ofici de massatge.
Si una persona sense aquesta qualificació cobra a altri per fer massatges, la llei preveu una pena.
Segons la Llei de serveis mèdics de Corea (醫療法), se li pot imposar una pena de presó de fins a 3 anys.
Si una persona sense discapacitat visual explota un negoci de massatge, se li pot imposar una pena de presó de fins a 5 anys.
D’això es desprèn que cada país adopta enfocaments diferents per protegir els drets i interessos de diversos grups.
La protecció dels drets i interessos de cada grup canvia contínuament amb el pas del temps.
El legislador procura trobar una solució relativament equilibrada per resoldre el conflicte d’interessos.
Avui moltes persones trien el massatge per alleujar l’estrès.
En aquest procés, però, no deixen de produir-se casos d’assetjament sexual (性騷擾) o de tocaments sexuals no consentits (猥褻).
El que en origen era només rebre un massatge per alleujar l’estrès pot canviar de signe.
Es pot convertir en un trauma de per vida en patir assetjament sexual.
Si durant un massatge a Taiwan se sent incòmode o nota alguna cosa estranya, ha de reaccionar.
Cal comunicar-ho de seguida o demanar que s’aturi, per protegir-se.
Si considera que ha patit assetjament sexual, la via és la denúncia.
Ha d’anar a la comissaria amb un amic de confiança o amb una advocada o un advocat de Taiwan (律師) per presentar la denúncia.
